VOL DOLÇ

Abans arribi el vers darrer vola dolç

2010-10-07T10:45:00.000-07:00

Ben bé quatre dies,
quatre dies i neix,
aquest vol ben dolç.

Gairebé són quatre passes,
les tens als ulls, esperant,
quan deixes de fer-ho, arreu,
tens les quatre passes arreu.

M’agrada sentir-te com mai, ara,
despullant el paisatge, al vol,
ben dolç, majestuós, ple de llum,
perquè ets la mirada que ara escull.

Escull línies, versos, poemes, tot,
ho desxifres amb la força dels anys,
amb la tendresa del gest manifest.

Quatre dies i arribarà el Vol Dolç,
el Vers Darrer, quatre dies, tot teu,
tota teva la imatge de tants versos,
tota teva, cada lletra, cada metàfora.

Quatre dies, només per el 10 del 10,
d’aquest 2010, i naixerà un altre nexe,
i sabrem dels poemes que tancaran el cicle,
doncs després haurem d’esperar per cap d’any,
doncs cal fer un recull cert d’aquest poemari,
doncs cal donar-te, entre versos, unes pistes.

Pistes i sendes, dreceres, camins, places,
somnis, ulleres, paraigües, mars salats,
tot ens val, tot ens guia, cap al vol dolç.

Mira’t als ulls al mirall de l’ànima,
m’animes amb les teves paraules,
em dónes un cop de mà amb l’ànima,
ets musa atent, atentes les ales,
atentes les antenes, al meu vol,
que ja és el teu vol,
a aquest vers darrer,
el teu, el meu,
el que ens donarem.

Ja res escapa

2010-03-21T20:23:00.001-07:00

Res no escapa i dansa la fada,
dansa al ball de les onades,
que es desfan davant el plor.

La pèrdua entén d'amistats,
tenir-te va ser el no anomenat.
Desfem la nit, només al mirar.

Sóc alat, ets alada, volàtils,
volàtils i dolços, però estranys.

Canviem d'estat, de rumb, de nord,
ho canviem tot, traç a traç, pas a pas,
i tot es manté igual, ara ja res escaparà.

Ni posseïm, no ens posseeixen, o sí,
mental o espiritualment, i a la llarga,
i amb el temps, el cos tornarà a obrir-se.

Naixeran noves flors i ja no entenc de plors,
després de tantes olors com ha pres el cor,
amb la llibertat assolida, arreu de l'illa.

Illa sola, molla, illa d'ulls de plor negre,
es desfà a la tarda un bri de puresa,
un bri de tendresa, l'eternitat.

Som a un sol pas, som,
on ja no hi ha res innat.

Res après, res més,
tot és allà, dins, teu,
mirall del meu "meu".

Tot es après, amb els anys,
buits i grisos, anem avançant,
anem descobrint, volant, caminant.

Ja res escapa, res fuig, el temps és d'or,
i sol s'empassa, tota la traça, d'ahir a la nit.

Són metàfores i enfora no hi ha on agafar-nos,
o potser sí, i ens cal aquella mà, junts al demà,
ressonen cançons dins el meu cap i neixo.

Els sentiments a flor de pell tenen els peus al cel,
a les estrelles, allà, als estels, floreixo amb tu.

I no entenc de mirades si no em dones ales,
i ja no entenc de trobades, tot és comiat.

L'amistat, com la mà de l'ànima, amiga,
emigra cap allà on cap cap ens es estrany,
i s'instal·la a les nostres vides, tot és tant rar!

Ara ja res escapa, tot és dins la balança,
ara tu no ets jo ni jo sóc tu, no, tampoc,
ara els miralls són allà, lluny, passats anys,
no vares entendre i jo no vaig comprendre-ho,
els camins es desfan amb el fum a les mans.

Poema llarg, altre vegada, per treure-ho tot,
pensaria en no fer-ho públic, em fa tant mal...
per dins i per fora, i ara tot és aparador,
perquè així ho volgué des d'un principi,
perquè així he volgut que seguís,
amb metàfores o sense elles,
amb ritme, o el trenquem?

_Esquinço aquest vers i escapço el paper inexistent_

Carta efemèride d'un cor que creia ser de lluna,
quan era l'essència d'una planta salvatge al bosc,
fosc com el cap quan es acorralat, ensorrat, matat,
i tantes paraules acovardeixen el verí del pensament.

Torno, com abans, allà on no t'atures, i vinc, a tu,
sense el somriure ni les mirades de l'ahir,
tot podria ser tristesa, si no comencés...

Nova era, nova època, un nou sol nu.

Ets, qui ho sap, el mirall de la fada eterna,
que per no mirar-la no la veig al reflex,
que per no tenir-la, som d'acer,
de llum i somni, som vers darrer.
-L'últim cos ha estat qui l'ha matat

Una brasa estranya crema la cambra,
la veu ressona, és el futur a la paret,
dins ombres xineses, a la guitarra,
han passat tantes nits com mirades,
les fotografies són llargues i pàl·lides,
records mig esborrats per les llàgrimes.

No ploris -una veu ben greu- No vessis la mirada

I desitja tant tornar a renéixer, a les mans del desig,
i tornar a vessar tot el que sent, somnis en blanc.

Tot s'ha capgirat, entre el gat del primer terrat,
quan van caldre tretze llunes per fer l'instant,
i ara que els felins miren el desig dins el laberint,
tint a tint, tindrem el te a la mirada dels estels,
la mel i la canyella a la mirada d'amics constants,
de sopars brillants, a la copa del plat més embolicat.

I vindran nits de joia i dies de desmai, amb al mirada perduda,
qui ho sap? després de tants temps passats, recordarem,
versarem, estimarem, somnis que no han acabat,
que mai veuran el seu final, ja són eternitat.

Somni turquesa, per mi no hi ha res més clar,
el teu mirar em va arrossegar a anar més enllà,
avui, passades les hores, dolces, dins el llarg vol,
veig com el teu color m'ha animat l'ànima sense acabar.

Versaré, seré, poema i poesia, paràgraf i epíleg, pròleg, pàgina,
seré el vers darrer, el primer, pas a pas, ressorgiré,
i així seguiré, fent de la pell una lluna d'estels.

I sí, restarà el més important, amistat,
estat indiferent, oposat, ben acabat,
amb amor incondicional, sense mal?

Patiment que ja no veu ni sent,
què hi ha més meravellós que fer l'amor?
que hi ha que ens allunyi tant del món?
del món de l'horror i de la feina,
d'aquest capital de l'engany,
que ens allunya els cossos,
obligacions i accions, reaccions,
passions apagades amb els instants,
nits malaguanyades i llarga angoixa,
paranoies, l'aigua no flueix mai... quan...
més ho necessites, quan més et cal.

I ara diga'm: On són tots els encants?
Ara on és on resta la màgia, encara?
On són els somnis si no voltem,
encara, enllaçant... l'espai?

I si els ulls turqueses
abans de ser barreges
van ser pàgines esteses,
i si encara existeix
aquest pentagrama,
i si encara existeix
aquest brut drama.

Diga'm quina és la balança,
on és on ho posarem tot,
i que farem per trencar-la.

Deixa'm preguntar, deixa'm qüestionar,
si res és blanc o negre, on són els detalls?

I mira'm, ja sóc lluny de tot l'espai, del temps,
mira'm com si ja no existís en el món malaltís,
com si fos una fotografia dins d'un pastís,
amb perles d'anís, diga'm si hi ha un final feliç.

No voldria escriure més, no vull volar encara més enllà,
ja no ens caldrà vigilar-nos, tampoc aconsellar-nos,
cadascú tria un camí a la seva vida, existencial,
viscut i circumstancial, víctimes del passat,
botxins de l'avui, assassins de dolços bocins,
ens ceguem per pensaments ressorgits, nit a nit,
del treball a la feina, dels estudis a la poesia,
de mirar les cares dins els llibres, mirant endins,
sentint, tanta poesia, compartim, tanta música,
i el vers etern, faig una pausa, encara que sigui,
ara sí, per més que volgués, no podria seguir més.

I això és poesia? I això és vers?

-No ho sé, senyora, és el que sé fer, no en sé pas més.

(Continuarà...)

L'escriptura automàtica segueix, quan mor l'amor,
el desamor, ara entenc, és deixar de fer-lo.

No sóc una darrera oportunitat,
no sóc el darrer cos estimat,
sóc, qui ho sap? Un cap malalt.

T'estimaré, per sempre, siguis allà on siguis,
siguis amb qui siguis, bateguis amb qui bateguis,
farem i ens faran feliços, serem l'eternitat,
quan tant sols amb un instant tot ja és nat,
i renaixem, amb tota la força, dins el mirall.

Reflex clar, nítid, ànima d'animal, dins l'anonimat,
que fa la resta, quan tot creix dins al tempesta,
després la calma, ja ho saps, dins de les idees,
va haver-hi un dia on tot era com era,
ara ja no ho és, forçant el temps,
que ja no flueix, no ho pot fer,
perquè vam estar primers,
a la cua del món somniat,
entre fanal i fanal, la veu,
entre far i far, el cant,
ara, tot, ja ho veus,
ara, tot, tant se val,
després de tot això,
trobarem la puresa,
retrobarem la tendresa,
ja saps on el meu sol desperta,
ja sé on dorm la teva lluna sencera,
la inèrcia ens du la presència,
eterna adolescència,
efervescència,
coherència,
persistència,
tot torna,
allà on era.

Aquí acaba aquest Vol Dolç, seguiré versant, però,
aviat, com no, en tindrem més informació.

-Demà ja tindrem l'enllaç al Vers Darrer-

Pervers, perversa

2010-03-21T01:00:00.000-07:00

Pervers el poema breu del Ser,
pervers l'Olimp sense tu, cor meu,
llàgrima espessa d'un despertar indecent.

Esperma moll, xop, al cim dels convents,
entre vers i vers pervers, conjugant el verb.
-Verb d'un instant ja après, que s'esmuny-

Aquí no hi ha principi ni final,
tot es dins, al fons del fanal,
entre far i far hi ha un germà.

Germans utòpics, cançó antiga,
mai no acabi la màgia al somriure.

Hi ha una lluita on la revolució es revelada,
on les enamorades gaudeixen del seu cos,
s'endinsen dins el cor de l'amor, soles.

I de tant que es perverteix el vers,
mentre es vesteix, l'amor creix.

Vers vestit, de verdes ales lluents,
estratègies indecents, sol fluorescent.

Essència de la decadència fugissera,
serà allà, a l'era, on tot és i serà,
si res no espatlla el despertar.

I són els malsons que dèiem somni,
i són aquests desgavells, negre latent,
foc roent, de la bellesa de la brasa.

Cossos incandescents entre fum i vent,
es creen cossos de joves nimfes al fumar,
al fugir d'aquí i canviar d'estat, de visió,
ara que ja no et tinc, tot ja és nou.

I tot és nou i guarim el bes,
entre el vers marí d'ahir,
entre el vers concís, precís.

La teva veu és la teva besada deslliurada,
per tant, sense fer-ho poc ni massa, aquí sóc
com un cos que, poc a poc, mor sol, moll,
pel mateix vers pervertit, controvertit,
després de tot, ni em tens, no em pots tenir,
no et tinc, i ara tot es fa difícil de mirar.

Haurem refet el començament i el despertar,
les llunes són somnis certs que cal recolzar,
amb colzes, braços i mans, revolució a l'instant.

I ara, pervers, perversa, fes i refés cada vers,
cada cos vestit de lletres, fulles, pàgines negres,
o blanques, del color de la mirada alada de l'astre,
rumia, mira, rima, estima, amiga, amic, estima la mel,
com un somni de la dolçor del cor de cada flor,
mentre no morim, mai, i si no ens tenim,
ja ho saps on reposa allò que callem,
cau amb mi al racó dels silencis,
allà on brota el crit de cada cel,
allà on tot allò que s'ens nega, existeix,
i vesteix, oh, sí, vesteix després, cada vers,
cada univers, amb una costura feta de segles de pau,
de llum de somriure a l'horitzó d'un planeta del tot lliure.

Vola, papallona sense nom,
ni temps de durada, mentre volti el món.

Vola, papallona dolça, mel retrobada
als ulls de les abelles més sàvies.

Vola, tendra harmonia,
el teu nom és l'antic somriure.

I balla, no ho pensis més, balla, al ritme de l'ànima,
agafa la mà per versar, vers a vers, dolç vol, vol dolç.

Dolç vol, vol dolç -Pervers ritme entre vers i vers-

Les rodones formes de les voltes que dóna la rodona.

-Dóna la dona una ona, nua i sola, dins el sol que bressola-

Daniel Eduard Ferrer i Esteban, 21 de març del 2010

Passaran les hores, tu mai

2010-03-20T10:34:00.000-07:00

Passaran, lentes o ràpides, les hores,
però mai no et veuré, mai passaràs.

Passaran, tristos, els anhels, els desitjos,
i malgrat tot, no, tu no, no passaràs, mai.

No he volgut veure el món com un cau, sol,
vaig preferir somniar-te per veure't morir.

Per patir l'absència de l'amor que mor, sí,
així, sembrant el camí, de la flama d'ahir.

I ara tot es vertebra a la velocitat de la nit,
d'aquella llum que duus endins del cos,
empresonada dins dels teus pits,
la llum de la llet del matí.

Així alimentes el somni,
així em creix l'amor, fort,
dins la llum de la flor.

Passen les hores,
el carrer a la mirada,
passen els jardins,
els contes d'infants,
passen les fades,
passa el món,
i no t'atures,
tampoc t'apartes,
després de tot això
ja no calen paraules,
tot s'escampa, dolça,
dolça mirada,
somniada,
dins la calma,
que s'ho mira,
després de ser engendrada.

-Ara tot és joc, somriures i mirades,
després del passat de les hores,
ara aquest desig present es fa futur,
com futurs són els gests de la tarda-

La meva nit és a la teva dolça veu càlida.

Daniel Eduard Ferrer i Esteban, 20 de març del 2010

Lluites perdudes que anem guanyant

2010-03-20T10:11:00.000-07:00

Allà on reposen les lluites perdudes,
a les cales profundes de la mirada,
es despulla la vella fada, dolça, nua.

Enamorada, la seva pell de serp,
de gos, de drac, de mag, de bruixot,
és un esglai pels qui fan, de la son, mal.

I reneixen, d'entre flames, ones amades,
enamorades, les ales, a les matinades,
silencioses, donades, al vent ben ferm.

I ara la revolució ja és aquí, tot té camí
i, de tant en tant, trobem la llum al cel,
la mel als llavis de l'amant, bategant.

Sempre anant, anant molt més enllà,
sempre purs, sempre joiosos, purs,
ben clars, ben nets, ben... Junts, oh...

Oh, sí, per tu, per mi, ell i ella s'estimen,
i de tant que s'estimen han fet del món foc,
i del foc una nova manera de fer una cançó,
la que duus al cor, amb nou acord, al nord.

Cerco, d'entre les brases, cendra del cor,
que em reneixi les flames d'un sol de mel,
d'un cel de llum, molla, entre núvols, sols,
bruns, de tant carregar la llum eterna.

Lluites perdudes que anem guanyant,
entre tants anys que semblen estranys,
entre tants paranys, any a any, pas a pas,
entenem la melangia com un record esquerp,
i reneixen braus, dracs, serps, dins la pell.

Em llepes el desig, dolç anhel de revolució,
demà es revolten les flames, anem dansant,
caminant, llarg, profunds, dins la nit, embruix.

-I el destí és un camí que fas, sempre, prop de mi,
canviant el meu paisatge, el paratge mental, és, està,
sí, ocupat, per tot aquest sentiment, amor i eternitat-

Daniel Eduard Ferrer i Esteban, 20 de març del 2010

Cerquem la llum malmesa

2010-03-20T10:00:00.000-07:00

Cerquem la llum malmesa
als paratges de la memòria,
que s’escurça, que s’endinsa,
fem de la fera petita, una gran,
dels petits bocins de vida, eternitat.

I passen les ales, ja cansades, tristes,
per les cales dolces dels somriures.

-Ja no sóc jo, no ets pas tu,
tot es desdibuixa dins el fum,
i creen imatges, fades estranyes,
que s’afanyen en vestir, pensament,
pensament d’ahir a la nit, malferit.

I ja res atura el vol dolç tant seguit,
perseguit, endins la nit, sentint absència,
cos no trobat, ment dispersa, les herbes.

I broten, lliures, encanteris d’ahir,
de la memòria presa de la ment sotmesa,
lligada, per tots extrems, coaccionada.

Accionem paranys amb el cervell malmès,
no pas per les fines excentricitats,
vents perpendiculars, constant afany…

Potser per una pèrdua de memòria,
llisa i alada, porta de la plaça,
pany sense cadenes ni marges,
estesa la llibertat, no som esclaus.

Ni marquen les línies antics afanys,
estranys bagatges, oracles i fades,
que les nimfes em porten al bosc.

I dins l’encanteri de les dunes
les màgies profundes i brunes,
de la nineta de l’ull universal.

No hi ha mal, no hi ha més ferida,
la cicatriu la llevarà el mateix dia,
un dia de màgies, mai estàtiques,
que ens donin el vol i la calma.

-Dolç embruix, vol lliure, la mirada,
farcida de versos, a les teves ales-

Dolç embruix d'instant de mel

2010-03-20T04:09:00.000-07:00

Moren les persones soles dins la nit,
s'atura el temps, ara tot ja és dit,
voldria fugir d'aquí, ser allà amb tu,
no m'agradaria passar per la vida sol,
sentir que no et tinc cada capvespre,
amb el teu cap entre els meus braços.

Brotaré d'aquí on sóc, escaparé del món,
morirà l'amor en una tarda de març,
mentre neix una altre flor, al sol.

M'agrada besar-te, quan tot es fos,
fa tant que no sento la mort, lluito.

Si no fos que de vegades ens tombem,
fem tomb i tomb davant el vol,
el vol dolç que vols, volàtil i clar.

Sabria com mostrar la llengua,
entre terres cantades a les andanes.

I entre carrerons sóc un vol, ja sol,
quan brolla la mel, esperit innocent.

A la font, al rierol, s'envà el camperol
a terres humides, dins de la tempesta.

Passen les hores, lentes i certes, càlides,
esteses, a les façanes de les cases tendres.

I som bocí de mel, som bressol del temps,
som un ram de mar als ulls primaverals.

I de tant en tant torna el tro d'abans,
el crit al cel de la mare, ja absent.

I recorda el pare i com era abans,
mentre s'engarjolen al cervell...

Idees, idees d'un sol moment.

I s'alliberen, quan tot ja és nat,
quan neix la flor dins del cor.

I flueixen les aigües clares,
insubmises s'ens decanten.

Brota un vers lliure de mel als ulls,
el passat de l'ahir és el demà d'avui.

I és tant cert que tot és a la inversa, al revés,
que l'univers s'encarrega de créixer, al vers darrer.

Daniel Eduard Ferrer i Esteban, 20 de març del 2010

Volen les voltes rodones

2010-03-18T15:22:00.000-07:00

Volen les voltes rodones,
tantes vegades imaginades,
volen, engendrades, nues,
s'escampen, per tot arreu.

Somnien, les deesses, suaus,
i rumien, les liles illes liles,
que s'ho miren, sense dir res.

Despullen les danses
les paraules tendres,
mentre beses, el món.

Guariran les passes cansades
esperits retrobats per la calma.

Que mai no temptin les mirades
les excuses, massa programades,
i que s'estudiïn les tardes oblidades,
en un context antic de la paraula.

Així el vol dolç s'alça, encara ara,
amb una barreja de llum màgica,
per no mirar enrere miro amunt,
per no voler caure, sóc soterrat.

I de la terra brota un nou vers,
una pluja, un món d'estima,
una rima, insubmisa,
a les passes senzilles,
dels llençols humits,
entre les cortines...

...Que baixen, abans de res,
abans tot fos conquerit,
i ara moriré aquí,
les passes cansades,
les albes oblidades,
tantes paraules...
...A no repetir.

I sorgirà una nova forma,
comunicació d' aquarel·les,
llarga visió de les hores lliures.

Com visions telepàtiques a distància,
les imatges es vertebraran amb força,
s'enduran les paraules els vents, de nit,
rimaran les estrelles, sàvies, belles,
rimaran i versaran, eternitzaran.

I entre fanal i fanal, al carrer engendrat,
cauran els vells pous als antics terrats,
com un desgavell d'hores tènues.

I quan zigzagueja l'extrem esquerra,
la lluita esdevé eterna fins la llibertat,
no hi ha altre far, altre guia, tot és nat,
pausadament, cor, lluita i sentiment,
voldria ser, més enllà, més aquí,
per establir llum on hi ha ombres,
per guarir les passes cansades
amb un alè de vida, un somriure.

Ser vers, marí, amb tu, aquí,
fer i desfer el vers llarg,
el poema greu, la veu,
la creu, de ser aquí,
qui sap si per seguir,
qui sap si per fugir.

-Les passes em tornen aquí,
les passes em tornaven aquí.-

I mai més sabré del vol dolç,
si no vols volar, dolç embruix de mel,
de cel, de nata als cabells, de goig,
plaer, tant intens, i suau,
desig, conquerit,
dins la nit,
del somrís,
s'un dia així,
ben a prop de tu,
de mi.

Segueixo, seguim, res ens atura,
en un racó de barreges i noves llunes,
de noves llums, bevent la dolça mel.

Daniel Ferrer i Esteban

Vilassar de Dalt, 18 de març del 2010