Lluites perdudes que anem guanyant

Allà on reposen les lluites perdudes,
a les cales profundes de la mirada,
es despulla la vella fada, dolça, nua.

Enamorada, la seva pell de serp,
de gos, de drac, de mag, de bruixot,
és un esglai pels qui fan, de la son, mal.

I reneixen, d'entre flames, ones amades,
enamorades, les ales, a les matinades,
silencioses, donades, al vent ben ferm.

I ara la revolució ja és aquí, tot té camí
i, de tant en tant, trobem la llum al cel,
la mel als llavis de l'amant, bategant.

Sempre anant, anant molt més enllà,
sempre purs, sempre joiosos, purs,
ben clars, ben nets, ben... Junts, oh...

Oh, sí, per tu, per mi, ell i ella s'estimen,
i de tant que s'estimen han fet del món foc,
i del foc una nova manera de fer una cançó,
la que duus al cor, amb nou acord, al nord.

Cerco, d'entre les brases, cendra del cor,
que em reneixi les flames d'un sol de mel,
d'un cel de llum, molla, entre núvols, sols,
bruns, de tant carregar la llum eterna.

Lluites perdudes que anem guanyant,
entre tants anys que semblen estranys,
entre tants paranys, any a any, pas a pas,
entenem la melangia com un record esquerp,
i reneixen braus, dracs, serps, dins la pell.

Em llepes el desig, dolç anhel de revolució,
demà es revolten les flames, anem dansant,
caminant, llarg, profunds, dins la nit, embruix.

-I el destí és un camí que fas, sempre, prop de mi,
canviant el meu paisatge, el paratge mental, és, està,
sí, ocupat, per tot aquest sentiment, amor i eternitat-


Daniel Eduard Ferrer i Esteban, 20 de març del 2010