dissabte, 20 de març de 2010

Dolç embruix d'instant de mel




Moren les persones soles dins la nit,
s'atura el temps, ara tot ja és dit,
voldria fugir d'aquí, ser allà amb tu,
no m'agradaria passar per la vida sol,
sentir que no et tinc cada capvespre,
amb el teu cap entre els meus braços.

Brotaré d'aquí on sóc, escaparé del món,
morirà l'amor en una tarda de març,
mentre neix una altre flor, al sol.

M'agrada besar-te, quan tot es fos,
fa tant que no sento la mort, lluito.

Si no fos que de vegades ens tombem,
fem tomb i tomb davant el vol,
el vol dolç que vols, volàtil i clar.

Sabria com mostrar la llengua,
entre terres cantades a les andanes.

I entre carrerons sóc un vol, ja sol,
quan brolla la mel, esperit innocent.

A la font, al rierol, s'envà el camperol
a terres humides, dins de la tempesta.

Passen les hores, lentes i certes, càlides,
esteses, a les façanes de les cases tendres.

I som bocí de mel, som bressol del temps,
som un ram de mar als ulls primaverals.

I de tant en tant torna el tro d'abans,
el crit al cel de la mare, ja absent.

I recorda el pare i com era abans,
mentre s'engarjolen al cervell...

Idees, idees d'un sol moment.

I s'alliberen, quan tot ja és nat,
quan neix la flor dins del cor.

I flueixen les aigües clares,
insubmises s'ens decanten.

Brota un vers lliure de mel als ulls,
el passat de l'ahir és el demà d'avui.

I és tant cert que tot és a la inversa, al revés,
que l'univers s'encarrega de créixer, al vers darrer.



Daniel Eduard Ferrer i Esteban, 20 de març del 2010


Cap comentari:

Publica un comentari