dissabte, 20 de març de 2010

Passaran les hores, tu mai




Passaran, lentes o ràpides, les hores,
però mai no et veuré, mai passaràs.

Passaran, tristos, els anhels, els desitjos,
i malgrat tot, no, tu no, no passaràs, mai.

No he volgut veure el món com un cau, sol,
vaig preferir somniar-te per veure't morir.

Per patir l'absència de l'amor que mor, sí,
així, sembrant el camí, de la flama d'ahir.

I ara tot es vertebra a la velocitat de la nit,
d'aquella llum que duus endins del cos,
empresonada dins dels teus pits,
la llum de la llet del matí.

Així alimentes el somni,
així em creix l'amor, fort,
dins la llum de la flor.

Passen les hores,
el carrer a la mirada,
passen els jardins,
els contes d'infants,
passen les fades,
passa el món,
i no t'atures,
tampoc t'apartes,
després de tot això
ja no calen paraules,
tot s'escampa, dolça,
dolça mirada,
somniada,
dins la calma,
que s'ho mira,
després de ser engendrada.

-Ara tot és joc, somriures i mirades,
després del passat de les hores,
ara aquest desig present es fa futur,
com futurs són els gests de la tarda-

La meva nit és a la teva dolça veu càlida.


Daniel Eduard Ferrer i Esteban, 20 de març del 2010




1 comentari:

  1. Aquest també m'ha agradat molt ja que és una manera diferent de dir "t'estim" sense caure en els tòpics de sempre... Crec que el penjaré al meu blog.. Endavant amb el teu!

    ResponSuprimeix