Volen les voltes rodones

Volen les voltes rodones,
tantes vegades imaginades,
volen, engendrades, nues,
s'escampen, per tot arreu.

Somnien, les deesses, suaus,
i rumien, les liles illes liles,
que s'ho miren, sense dir res.

Despullen les danses
les paraules tendres,
mentre beses, el món.

Guariran les passes cansades
esperits retrobats per la calma.

Que mai no temptin les mirades
les excuses, massa programades,
i que s'estudiïn les tardes oblidades,
en un context antic de la paraula.

Així el vol dolç s'alça, encara ara,
amb una barreja de llum màgica,
per no mirar enrere miro amunt,
per no voler caure, sóc soterrat.

I de la terra brota un nou vers,
una pluja, un món d'estima,
una rima, insubmisa,
a les passes senzilles,
dels llençols humits,
entre les cortines...

...Que baixen, abans de res,
abans tot fos conquerit,
i ara moriré aquí,
les passes cansades,
les albes oblidades,
tantes paraules...
...A no repetir.

I sorgirà una nova forma,
comunicació d' aquarel·les,
llarga visió de les hores lliures.

Com visions telepàtiques a distància,
les imatges es vertebraran amb força,
s'enduran les paraules els vents, de nit,
rimaran les estrelles, sàvies, belles,
rimaran i versaran, eternitzaran.

I entre fanal i fanal, al carrer engendrat,
cauran els vells pous als antics terrats,
com un desgavell d'hores tènues.

I quan zigzagueja l'extrem esquerra,
la lluita esdevé eterna fins la llibertat,
no hi ha altre far, altre guia, tot és nat,
pausadament, cor, lluita i sentiment,
voldria ser, més enllà, més aquí,
per establir llum on hi ha ombres,
per guarir les passes cansades
amb un alè de vida, un somriure.

Ser vers, marí, amb tu, aquí,
fer i desfer el vers llarg,
el poema greu, la veu,
la creu, de ser aquí,
qui sap si per seguir,
qui sap si per fugir.

-Les passes em tornen aquí,
les passes em tornaven aquí.-

I mai més sabré del vol dolç,
si no vols volar, dolç embruix de mel,
de cel, de nata als cabells, de goig,
plaer, tant intens, i suau,
desig, conquerit,
dins la nit,
del somrís,
s'un dia així,
ben a prop de tu,
de mi.


Segueixo, seguim, res ens atura,
en un racó de barreges i noves llunes,
de noves llums, bevent la dolça mel.


Daniel Ferrer i Esteban

Vilassar de Dalt, 18 de març del 2010