diumenge, 21 de març de 2010

Ja res escapa


Res no escapa i dansa la fada,
dansa al ball de les onades,
que es desfan davant el plor.

La pèrdua entén d'amistats,
tenir-te va ser el no anomenat.
Desfem la nit, només al mirar.

Sóc alat, ets alada, volàtils,
volàtils i dolços, però estranys.

Canviem d'estat, de rumb, de nord,
ho canviem tot, traç a traç, pas a pas,
i tot es manté igual, ara ja res escaparà.

Ni posseïm, no ens posseeixen, o sí,
mental o espiritualment, i a la llarga,
i amb el temps, el cos tornarà a obrir-se.

Naixeran noves flors i ja no entenc de plors,
després de tantes olors com ha pres el cor,
amb la llibertat assolida, arreu de l'illa.

Illa sola, molla, illa d'ulls de plor negre,
es desfà a la tarda un bri de puresa,
un bri de tendresa, l'eternitat.

Som a un sol pas, som,
on ja no hi ha res innat.

Res après, res més,
tot és allà, dins, teu,
mirall del meu "meu".

Tot es après, amb els anys,
buits i grisos, anem avançant,
anem descobrint, volant, caminant.

Ja res escapa, res fuig, el temps és d'or,
i sol s'empassa, tota la traça, d'ahir a la nit.

Són metàfores i enfora no hi ha on agafar-nos,
o potser sí, i ens cal aquella mà, junts al demà,
ressonen cançons dins el meu cap i neixo.

Els sentiments a flor de pell tenen els peus al cel,
a les estrelles, allà, als estels, floreixo amb tu.

I no entenc de mirades si no em dones ales,
i ja no entenc de trobades, tot és comiat.

L'amistat, com la mà de l'ànima, amiga,
emigra cap allà on cap cap ens es estrany,
i s'instal·la a les nostres vides, tot és tant rar!

Ara ja res escapa, tot és dins la balança,
ara tu no ets jo ni jo sóc tu, no, tampoc,
ara els miralls són allà, lluny, passats anys,
no vares entendre i jo no vaig comprendre-ho,
els camins es desfan amb el fum a les mans.

Poema llarg, altre vegada, per treure-ho tot,
pensaria en no fer-ho públic, em fa tant mal...
per dins i per fora, i ara tot és aparador,
perquè així ho volgué des d'un principi,
perquè així he volgut que seguís,
amb metàfores o sense elles,
amb ritme, o el trenquem?

_Esquinço aquest vers i escapço el paper inexistent_

Carta efemèride d'un cor que creia ser de lluna,
quan era l'essència d'una planta salvatge al bosc,
fosc com el cap quan es acorralat, ensorrat, matat,
i tantes paraules acovardeixen el verí del pensament.

Torno, com abans, allà on no t'atures, i vinc, a tu,
sense el somriure ni les mirades de l'ahir,
tot podria ser tristesa, si no comencés...

Nova era, nova època, un nou sol nu.

Ets, qui ho sap, el mirall de la fada eterna,
que per no mirar-la no la veig al reflex,
que per no tenir-la, som d'acer,
de llum i somni, som vers darrer.
-L'últim cos ha estat qui l'ha matat

Una brasa estranya crema la cambra,
la veu ressona, és el futur a la paret,
dins ombres xineses, a la guitarra,
han passat tantes nits com mirades,
les fotografies són llargues i pàl·lides,
records mig esborrats per les llàgrimes.

No ploris -una veu ben greu- No vessis la mirada

I desitja tant tornar a renéixer, a les mans del desig,
i tornar a vessar tot el que sent, somnis en blanc.

Tot s'ha capgirat, entre el gat del primer terrat,
quan van caldre tretze llunes per fer l'instant,
i ara que els felins miren el desig dins el laberint,
tint a tint, tindrem el te a la mirada dels estels,
la mel i la canyella a la mirada d'amics constants,
de sopars brillants, a la copa del plat més embolicat.

I vindran nits de joia i dies de desmai, amb al mirada perduda,
qui ho sap? després de tants temps passats, recordarem,
versarem, estimarem, somnis que no han acabat,
que mai veuran el seu final, ja són eternitat.

Somni turquesa, per mi no hi ha res més clar,
el teu mirar em va arrossegar a anar més enllà,
avui, passades les hores, dolces, dins el llarg vol,
veig com el teu color m'ha animat l'ànima sense acabar.

Versaré, seré, poema i poesia, paràgraf i epíleg, pròleg, pàgina,
seré el vers darrer, el primer, pas a pas, ressorgiré,
i així seguiré, fent de la pell una lluna d'estels.

I sí, restarà el més important, amistat,
estat indiferent, oposat, ben acabat,
amb amor incondicional, sense mal?

Patiment que ja no veu ni sent,
què hi ha més meravellós que fer l'amor?
que hi ha que ens allunyi tant del món?
del món de l'horror i de la feina,
d'aquest capital de l'engany,
que ens allunya els cossos,
obligacions i accions, reaccions,
passions apagades amb els instants,
nits malaguanyades i llarga angoixa,
paranoies, l'aigua no flueix mai... quan...
més ho necessites, quan més et cal.

I ara diga'm: On són tots els encants?
Ara on és on resta la màgia, encara?
On són els somnis si no voltem,
encara, enllaçant... l'espai?

I si els ulls turqueses
abans de ser barreges
van ser pàgines esteses,
i si encara existeix
aquest pentagrama,
i si encara existeix
aquest brut drama.

Diga'm quina és la balança,
on és on ho posarem tot,
i que farem per trencar-la.

Deixa'm preguntar, deixa'm qüestionar,
si res és blanc o negre, on són els detalls?

I mira'm, ja sóc lluny de tot l'espai, del temps,
mira'm com si ja no existís en el món malaltís,
com si fos una fotografia dins d'un pastís,
amb perles d'anís, diga'm si hi ha un final feliç.


No voldria escriure més, no vull volar encara més enllà,
ja no ens caldrà vigilar-nos, tampoc aconsellar-nos,
cadascú tria un camí a la seva vida, existencial,
viscut i circumstancial, víctimes del passat,
botxins de l'avui, assassins de dolços bocins,
ens ceguem per pensaments ressorgits, nit a nit,
del treball a la feina, dels estudis a la poesia,
de mirar les cares dins els llibres, mirant endins,
sentint, tanta poesia, compartim, tanta música,
i el vers etern, faig una pausa, encara que sigui,
ara sí, per més que volgués, no podria seguir més.

I això és poesia? I això és vers?

-No ho sé, senyora, és el que sé fer, no en sé pas més.

(Continuarà...)


L'escriptura automàtica segueix, quan mor l'amor,
el desamor, ara entenc, és deixar de fer-lo.

No sóc una darrera oportunitat,
no sóc el darrer cos estimat,
sóc, qui ho sap? Un cap malalt.


T'estimaré, per sempre, siguis allà on siguis,
siguis amb qui siguis, bateguis amb qui bateguis,
farem i ens faran feliços, serem l'eternitat,
quan tant sols amb un instant tot ja és nat,
i renaixem, amb tota la força, dins el mirall.

Reflex clar, nítid, ànima d'animal, dins l'anonimat,
que fa la resta, quan tot creix dins al tempesta,
després la calma, ja ho saps, dins de les idees,
va haver-hi un dia on tot era com era,
ara ja no ho és, forçant el temps,
que ja no flueix, no ho pot fer,
perquè vam estar primers,
a la cua del món somniat,
entre fanal i fanal, la veu,
entre far i far, el cant,
ara, tot, ja ho veus,
ara, tot, tant se val,
després de tot això,
trobarem la puresa,
retrobarem la tendresa,
ja saps on el meu sol desperta,
ja sé on dorm la teva lluna sencera,
la inèrcia ens du la presència,
eterna adolescència,
efervescència,
coherència,
persistència,
tot torna,
allà on era.

Aquí acaba aquest Vol Dolç, seguiré versant, però,
aviat, com no, en tindrem més informació.


-Demà ja tindrem l'enllaç al Vers Darrer-

Cap comentari:

Publica un comentari